L'edifici

Si la línia recta que es veu en contemplar la façana fa preveure una continuïtat en l’interior, la fastuositat barroca que espera el visitant en creuar el cancell resulta sorprenent. L’horitzontalitat de la volta, contrasta amb la verticalitat de les capelles laterals.

Les cúpules i els vitralls filtren la llum al llarg de tota la basílica; dos cimboris, a banda i banda del transsepte, il·luminen tènuement les capelles properes a les portes laterals i tant la nau com el presbiteri reben la llum tamisada dels vitralls, situats en el cos superior de l’edifici.

L’immens presbiteri, darrer vestigi del grandiós retaule barroc que va presidir la nau, presenta l’altar, just al centre, cobert per un esvelt baldaquí dels anys quaranta que, avui, per les seves dimensions, substitueix en funció l’antic retaule i convida a dirigir-hi la mirada i el converteix en el centre d’atenció.

Les capelles laterals, totes elles emmarcades pels antics arcs apuntats de la construcció gòtica, són refugi de diverses devocions i dedicacions, algunes de les quals es perden en la nit dels temps. Destaca la capella dedicada a les Santes, Juliana i Semproniana, que presenta, de manera poc habitual, una planta de creu grega i abrigalla la devoció per les patrones de la ciutat. S’hi acull també el record i les restes del, des de 2010, Beat Josep Samsó.

La Capella del Sagrament, espai d’oració i de culte al Santíssim, segueix els cànons del modernisme i està decorada profusament amb un estil bizantí que genera una atmosfera idònia per a la pregària i la contemplació. Hi ajuden els espectaculars vitralls, confrontats amb l’altar, que matisen la llum que aconsegueix endinsar-s’hi i que en determinats moments del dia arriben a esquitxar-la de colors diversos que juguen, de manera sorprenent, amb els mosaics del terra i les pintures d’Enric Monserdà.

El baptisteri de Santa Maria, decorat per l’artista mataroní Jordi Arenas, és l’exemple perfecte de com l’art contemporani figuratiu pot adaptar-se de manera natural als espais religiosos. Just darrere de la pica baptismal, un resplendent vitrall emplomat que representa la resurrecció de Crist hi aporta un matís de color capaç de trencar amb la tonalitat crua. Tot i la intensitat i la riquesa decorativa, s’aconsegueix que el veritable protagonista sigui la pica baptismal, ja que tot el cicle pictòric obliga que la mirada s’hi dirigeixi.

La Basílica de Santa Maria és, en resum, l’exemple viu d’una tradició que s’arrela en els primers temps de la nostra era, que fructifica al llarg dels segles i que avui llueix esponerosa malgrat, fins i tot, les ferides que llueix.