Conjunt dels Dolors

L’any 1698, a Mataró, el rector Pau Llorens col·locava la primera pedra d’un dels monuments més imponents i representatius d’una època i d’un estil. Un vestíbul i una reixa distingeixen, avui, la basílica de l’antiga capella adjacent dels congregants dels Dolors.

Grandiós i lluminós al fons, el retaule, presidit per una marededeu amb el cor travessat per set espases, recorda l’espectador a qui és dedicat l’espai i, si bé la perspectiva condueix a quedar-se embadalit observant-lo, aviat les pintures al tremp de les parets i la volta endinsen el visitant en una atmosfera de contemplació i silenci. Un conjunt pictòric excepcional que anà a càrrec del pintor barceloní Antoni de Viladomat i del seu taller: el Via Crucis, a les parets laterals, i un paisatge celestial coronat pel Pare Etern i l’Esperit Sant, a la volta.

És la Capella el primer tast de tot el Conjunt. A la mateixa planta hom troba la Sagristia, avantsala de dos mons, de dues escales: una, de baixada, austera i freda, cap a la Cripta, un recordatori de quin és el destí de la vida humana; l’altra, de pujada, amb les parets profusament decorades, convida a aixecar la mirada, cap a la Sala de Juntes.

Si la Capella fou concebuda com un espai de dolor, d’oració i de silenci, la Sala de Juntes era el lloc de preparació, de reunió i de debat, i així les pintures que l’omplen representen la glorificació de Maria. Sense deixar de banda el clarobscur, la tragèdia i la fastuositat pròpies del Barroc, és l’Assumpció, envoltada dels apòstols i de les corts celestials, el que embolcalla i hipnotitza, en un petit receptacle, treballat amb detallisme d’orfebre, la major part del qual anà també a càrrec de Viladomat.

Més enllà de la seva indubtable vàlua artística, el Conjunt del Dolors és més que un espai litúrgic, és un espai de vida i de trobada, és el reflex d’una determinada manera d’entendre la fe i l’espiritualitat i un valuosíssim testimoni de com era entesa i viscuda la religiositat, en comunitat, a principis del segle XVIII. Seria impossible parlar del Conjunt dels Dolors sense la Congregació que el va erigir, que va arribar a aplegar més de 1400 persones de diferents oficis i orígens socials sota una mateixa devoció, els Dolors de Maria, una advocació que recorda els patiments de la mare pel seu fill.

Més enllà de pintors, escultors i arquitectes, el Conjunt dels Dolors és la celebració de la col·lectivitat, d’un projecte comú que fa palès que les veritables obres mestres són fruit de l’encontre de diverses sensibilitats i formes d’entendre el món.